Terra de frontera, a Rafelguaraf

"Estime totes les meues novel·les i reculls de contes per igual; sense arribar a ser el mateix vindria a ser un poc com si es tractaren de fills. Però aquesta novel·la, publicada per Edicions 96, i que presentaré dimecres 13 de juliol a Barxeta, en veritat vos dic que em fa una il·lusió molt especial, molt."

Amb aquestes paraules iniciava la nota del passat 8 de juliol. I ara ha arribat el moment d'anunciar la presentació de Terra de frontera a Rafelguaraf. En passar l'estiu vindran més presentacions, així que ara em centre en dir-vos que el proper dimecres, dia 3 d'agost, a les 20,30 h. tindrà lloc la presentació d'una de les novel·les que més satisfacció m'ha donat escriure-la. L'acte serà a la Llar dels Jubilats (carrer Joan Silvestre cantó a la plaça d'Espanya). Hi intervindrà la senyora alcaldessa, Rafaela Aliaga; el professor Vicent Flores que farà una primera valoració sobre l'obra, i jo mateix.

Per als qui ja em coneixeu un poc vos recorde que a mi no m'agrada fer presentacions que duren molt de temps. Perquè les persones solen desconnectar la seua atenció quan porten escoltant més enllà d'uns vint o trenta minuts. De totes formes, tant en la intervenció de Vicent Flores com en la meua hi haurà projecció d'imatges, la qual cosa fa més interessant i atractiva la presentació d'una novel·la. Així que, ja sabeu, si vos abelleix i podeu vindre... sereu molt benvinguts.

La nostra Toscana?

Fa vint anys que vaig escriure i em publicaren la primera novel·la, Adéu a Berfull (hui es pot trobar amb el títol Fàtima de Berfull). I això va ser perquè volia, i vull, fer alguna cosa en favor d'aquest antic llogaret de moriscos, declarat BIC (Bé d'Interés Cultural). Doncs bé, hui mateix, en el periòdic Levante hi ha un article amb el titular de "El turismo de interior afianza su recuperación en la Ribera". I com es pot llegir, no anava molt desencaminat quan jo mateix apuntava aleshores, recorde que fa vint anys, que una de les possibles eixides a la desaparició de Berfull era el turisme rural, o una residència per a persones majors, etc. 

Lamentablement la falta d'empresaris amb visió de futur, i la maleïda crisi econòmica que ha fet malbé tantes coses, han impedit que ara per ara les circumstàncies hagen anat en favor de Berfull. Però sé que alguna cosa s'està fent per part d'alguns dels mateixos hereus, i tant de bo arribe la cosa a bon port. El turisme, tal com ha quedat demostrat recentment en el cas pròxim de Carcaixent, pot ser una alternativa parcial a la crisi del tarongerar. En fi, a veure si entre unes coses i altres la comarca de la Ribera (i tantes altres comarques) troba eixides econòmiques per als seus habitants. Potser ací mateix tenim la nostra Toscana. I hi ha tantes alqueries i cases d'horts antics que cal recuperar...

Ahir, a Barxeta

Ahir, a Barxeta, vaig tindre el gran plaer de presentar una novel·la que em feia molta il·lusió que es publicara: Terra de frontera. Esta novel·la és, com altres novel·les que tinc publicades, una narració que transcorre pel meu espai vital. Perquè el poble de Barxeta, tan sols a cinc quilòmetres de Rafelguaraf, és un poble pel que tinc un especial afecte, ja que de xiquet hi anava per Pasqua, etc., i, després, quan estudiava a l'institut Josep de Ribera, de Xàtiva, vaig tindre la sort de conéixer amics com Vicent Flores, Toni Giner, Sari Martínez, Alberto Segarra... i altres que amb el temps han sigut i són persones de trellat.

Bé, el cas és que per a ser un poble d'uns 1.600 habitants, més dalt que baix supose que anit hi hauria sobre unes 40 persones en el local de la Casa de Cultura que utilitzen per a este tipus d'actes. Encara que, això sí, l'èxit de públic està clar que va ser degut al comentarista de la novel·la, el bon amic Vicent Flores; professor, o mestre, si se'm permet la paraula que jo trobe ben bonica, mestre.

Vicent va fer una intervenció que només d'entrada em va semblar emotiva. Jo sóc persona de llàgrima fàcil, i la cançó d'Ovidi Montllor amb unes imatges ben boniques de Barxeta i altres llocs per on transcorre la història... com molt bé va posar en el feisbuc Lluís Seguí, m'eriçonaren els quatre pèls que em queden només. En fi, que passàrem una nit ben agradable.

En tot cas, espere i desitge que a totes o a la gran majoria de persones que tingueren a bé fer-se amb un exemplar, i que done per fet que llegiran la novel·la, els agrade tant o més com a mi em va succeir mentre l'escrivia.

Per altra banda, vos anuncie als qui no poguéreu vindre a Barxeta, que la pròxima presentació serà a Rafelguaraf, el dimecres dia 3 d'agost, a les 20,30 h. a la Llar dels Jubilats (carrer Joan Silvestre cantó a la plaça d'Espanya).

Terra de frontera

Estime totes les meues novel·les i reculls de contes per igual; sense arribar a ser el mateix vindria a ser un poc com si es tractaren de fills. Però aquesta novel·la, publicada per Edicions 96, i que presentaré dimecres 13 de juliol a Barxeta, en veritat vos dic que em fa una il·lusió molt especial, molt. I quan dic molt... és molt.

Ara de moment vos pose uns comentaris que Toni Cucarella -al meu parer un dels millors escriptors valencians vius-, em va passar per escrit no fa molts mesos, quan encara no havia perdut ell mateix la il·lusió per l’escriptura. I això perquè un dia que esmorzàrem junts amb Manel Arcos, a Barxeta precisament, em vaig descarar i li vaig demanar si em faria el favor de presentar-la a Xàtiva... En fi, tant de bo tornem a recuperar un dels nostres millors escriptors.

 

Amb Manel Arcos i Toni Cucarella, el dia que li vaig passar Terra de frontera

"La possibilitat de fer viatges a través del temps és una de les qüestions més controvertides de la Ciència. I sens dubte un dels somnis de la humanitat. Els científics debaten si “físicament” es podria aconseguir. Siga o no factible en el futur, de moment n'hi ha qui s'entreté debatent sobre els riscos i les conseqüències i, sobretot, al voltant de la dimensió diguem-ne moral. El passat, passat està, i el futur, ja veurem què ens portarà: cadena de món, resolen alguns, per tancar un debat que consideren bizantí. 

La literatura ha abordat la qüestió dels viatges “intertemporals”. No gaire, però. Al capdavall, després que un dels pares de la ciència ficció, H.G. Wells s'arriscara a escriure La màquina d'explorar el temps l'any 1910, poca cosa quedava per aventurar. Fet i fet, a Wells li interessava més la reflexió social que no l'aventura científica, si més no en aquesta novel·la, etiquetada com a novel·la utòpica. Categoria dins la qual afegiríem obres precedents com Els viatges de Gulliver de Swift, o les posteriors Un món feliç de Huxley o 1984 d'Orwell. 

Arribats en aquest punt, m'adone que potser us estic donant a entendre que potser presentem un llibre de ciència ficció. M'afanye a desmentir-ho abans que siga massa tard. Terra de frontera no és una novel·la de ciència ficció. 

Mentre els científics troben el cap a través del qual fer possible la màquina del temps, val a dir que podem conformar-nos a fer viatges a través del temps des del sofà de casa. No us estic animant a llegir llibres d'història. Sinó a llegir novel·la històrica. Permeteu-me un símil. La història seria com el mapa, la vasta i i perfecta cartografia de la Història de la Humanitat, sense el qual no podríem viatjar a través dels seus successos. La literatura històrica, en canvi, s'aproxima al mapa com ho faria el google Maps, mostrant-nos gairebé el detall. Vull dir que la literatura històrica funciona com as de la màquina del temps. 

D'ençà d'El nom de la Rosa d'Umberto Eco vivim un auge de la novel·la històrica. Tot i que assolir un nivell de perfecció com el d'Eco amb aquella novel·la és tan difícil! La novel·la de Vicent Sanchis no pretén en cap cas superar el llistó imposat per Eco. Tanmateix, hi beu. I ho deixe ací. 

M'interessa explicar-vos de Terra de frontera que, efectivament, permet un viatge a través del temps. No solament per la perícia de Vicent per relatar-nos els esdeveniments, i acostar-nos-els. Hi ha dos elements que faciliten aquest viatge: la llengua reconeixible dels personatges i, sobretot, i val a dir que en aquest cas nosaltres som lectors privilegiats, per la proximitat del paisatge, pel coneixement que tenim del mapa. Seria possible fer un viatge amb el llibre a la mà, entre Xàtiva, Barxeta i Simat. Imaginant-nos les conversacions i els personatges, desentranyant el misteri in situ…"

Si vos abelleix i podeu vindre, farieu bé d'apropar-vos a Barxeta on tindré el gran plaer de parlar d'aquesta novel·la, de la que vos dic ara mateix que va quedar finalista l'any 2007 en el Premi de Narrativa Històrica Juvenil Far de Cullera, i també finalista en el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil dels Premis Ciutat d'Alzira de l'any 2008.