divendres, 19 de desembre del 2014

Jo volia tindre un gos


Hi ha persones que tenen gossos i són respectuoses amb els seus conveïns


Jo volia tindre un gos. Fa molts anys que ho pensava. Però a Carcaixent visc en un pis i sempre he rebutjat la possibilitat de tenir-ne un. Em sembla que no és qüestió de tenir un animalet pràcticament tancat entre quatre parets tot el dia. Em feia llàstima només de pensar-ho. En canvi, m'imaginava que si vivira a Rafelguaraf, en la casa que era dels meus pares; ja sabeu, una d'aquelles cases de poble, amb pati o corral, etc., potser sí que el podria tindre.

Doncs bé, fa anys que quan estic allí els caps de setmana o bé per l'estiu, de vegades acompanye la meua dona que ocasionalment trau a passejar la gossa d'una veïna, i això fins a tres vegades al dia. La passejada consisteix en anar pels afores on l'animalet fa les seues necessitats. El cas és que un dia vaig veure un senyor, que sempre m'havia saludat, que arribava en bicicleta a un camp seu a la vora del caminal per on anàvem. I l'home ens va dirigir una mirada seriosa i sense dir-nos res se'n va entrar al seu camp. Què direu que vaig pensar? Potser m'equivoque, però amb aquella mirada vaig entendre que l'home estava més fart que Mahoma de la carn salada de tant com li embruten els animals el seu bancal.

Total, que des d'aleshores he canviat el meu desig. Tampoc a la casa del poble vull tindre un gos. Perquè, això sí, jo no estic disposat de cap de les maneres a recollir els excrements d'un animal. Perdoneu-me els qui sou incondicionals dels gossets. Jo veig algunes persones molt educades i civilitzades que recullen els excrements dels animals. Però la majoria, quan trauen a passejar el gos el que fan és embrutar la via pública o bé una propietat privada; perquè qualsevol camp, encara que estiga erm o semble abandonat, té un propietari, i em pareix que ningú deu embrutar la propietat d'un altre. De mode que, definitivament, em quedaré amb les ganes de tindre un gos.

I ara, no sé si serà una excusa, però encara de vegades pense que si vivira en una casa de camp d'aquelles que tenen al seu voltant algunes fanecades, on l'animalet fera les seues coses sense arribar a molestar a ningú... Ah, per cert, em feia goig un dàlmata. Crec que és una mena de gos... no sé si dir de senyoret, d'aquells de fer companyia només, prou tranquils. Perquè a mi no m'agraden gens els gossos molt lladradors, ni que em llepen ni em babegen o que ho òmpliguen tot de pèls. Que no me'n compraré un de ceràmica?

 

dilluns, 15 de desembre del 2014

El robatori de Benimassot



El diumenge pròxim presentaré una vegada més a Manel Arcos a Rafelguaraf. Esteu convidats si vos abelleix vindre a la xarrada-presentació del seu treball d'investigació sobre aquest robatori protagonitzat per bandolers del temps de la Primera República Espanyola. Manel ens explicarà algunes qüestions al voltant d'aquest interessant succés de bandolerisme valencià del segle XIX.
I a propòsit, aprofite per a dir que aquests tipus d'actes: presentacions de llibres, lectura de poemes, etc., no deixen de ser actes culturals en què els autors/es participen directament reivindicant i donant suport a la cultura al nostre país davant les retallades i l'evident mancança d'iniciatives per part de l'administració que hauria de ser la primera en promoure la cultura. En fi que, al mateix temps que qui vulga i sense cap compromís podrà adquirir el llibre, passarem uns moments d'esplai escoltant una història verídica a casa nostra.

diumenge, 16 de novembre del 2014

Robert Cortell, premi de poesia Ibn Jafadja

Robert Cortell i els altres premiats d'enguany als Premis Ciutat d'Alzira




Robert Cortell ha rebut el premi de poesia Ibn Jafadja dels Premis literaris Ciutat d'Alzira. Aquest és un motiu d'alegria per a mi. Potser sabeu que m'uneix una bona relació d'amistat de fa molts anys amb Robert, i potser per açò mateix vos pot semblar que la meua opinió no pot ser objectiva o imparcial. Doncs sí, és cert que no ho pot ser, però, a més a més, perquè jo no sóc lector de poesia i, per tant, gens entés com per a fer valoracions sobre poesia. No obstant això, malgrat la meua ignorància he de dir que, en general, la poesia de Robert no cal llegir-la vàries vegades per desxifrar què ens vol transmetre l'autor, i això és una cosa que juga a favor d'aconseguir que el públic no entés com jo ens apropem a la poesia.

De totes formes no vull deixar de fer constar en el meu blog la meua satisfacció que, per fi, Robert haja estat reconegut merescudament en un dels principals premis que encara hi ha al País Valencià. Ja en tenia un altre, que també és important en la mesura que té continuïtat i van passant per la seua nòmina de premiats autors/es de rellevància: el premi Marc Granell, d'Almussafes, que va guanyar Robert en 2009; a més de tenir altres poemaris editats. Per això és que no vos ha d'estranyar que ara haja arribat a tocar la glòria d'un premi dels més destacats, pensant que darrere hi ha una gran editorial que treballa molt bé els textos.

Però vull dir també que Robert no és només un gran poeta, que escriu igualment narracions curtes, molt bones si heu tingut ocasió de llegir algunes de les seues obres editades per La Xara, o bé en el seu blog, que vos recomane visiteu (Robert Cortell BLOC-QUEIG. http://rcortellg.blogspot.com.es/). Així mateix és autor de teatre infantil o per a adolescents que transmet missatges que poden commoure els adults. Així que... ací tenim l'autor que s'afegeix a la nòmina d'autors/es carcaixentins més destacats o amb obra editada darrerament o a editar per a la primavera pròxima: Salvador Lauder, David Oliver, Domènec Canet, Conxa Rovira i Robert Cortell... i no sé si me'n deixe algun (demane disculpes, per si de cas).
Amb Salvador Álvarez i Robert Cortell el dia de la presentació de Dellà lo riu Xúquer a Rafelguaraf

diumenge, 9 de novembre del 2014

Posar en valor



Fa uns anys vaig fer una escapada de cap de setmana amb Empar i els nostres amics poblatans Joan i Eva. Anàrem a la Vall d'Aiora, on estiguérem allotjats a Jalance en l'Hotel del Valle (ara tancat). Visitàrem els pobles de la vall, sobretot Jalance. Però també férem una excursió fluvial pel Xúquer, des de Cofrents fins a Cortes de Pallàs que va resultar molt bonica i que vos recomane. També estiguérem en un mirador del Xúquer i en la cueva de don Juan.
Entre altres aspectes em va cridar molt l'atenció que hi havia panells ceràmics representant escenes del passat històric, i no recorde ara mateix si sobretot eren referides al temps de l'expulsió dels moriscos. O siga, els pobles de la comarca de la Vall d'Aiora han sabut posar en valor la seua natura, història, gastronomia, etc., per a oferir als visitants els aspectes d'interés dels seus pobles respectius.
També en altres llocs he vist coses paregudes. A Benissa recorde que hi ha en alguns llocs de la part vella de la població taulells ceràmics o inscripcions i monuments referits a fets històrics o etnogràfics, etc. I a un poble més pròxim a nosaltres, El Genovés, fins i tot hi ha algun tipus de referència en la casa on va nàixer un dels més famosos jugadors de pilota valenciana haguts i per haver, etc. En fi, els motius a destacar poden ser ben diversos.
Doncs bé, ¿per què no traure-li el màxim profit a tot allò que es pot oferir dels aspectes culturals, naturals, gastronòmics, etnogràfics, etc., de la subcomarca de Castelló i les Énoves?

dissabte, 18 d’octubre del 2014

Contes de Riurau, de Pepa Guardiola


Només la coberta fa ganes de llegir-los
Fa no res, Edicions 96 ha publicat Contes de Riurau, de Pepa Guardiola, autora de la Marina Alta nascuda a Xàbia. La veritat és que encara no he llegit el llibre, però sols així, per damunt damunt, em dóna la sensació que m'agradarà; i és per això que, ja d'entrada, vos el recomane. A més a més de perquè crec que m'agradarà, perquè intente ser agraït, i, en la mesura de les meues possibilitats correspondre a les persones que d'una manera o altra recolzen o donen suport a les coses que jo mateix escric. I al respecte vos he de dir que quan l'he fullejat un poc, és que he recordat que Pepa Guardiola era una de les persones que formaven part del jurat del Premi 25 d'abril Vila de Benissa de l'any 1998, en què vaig tenir la sort que em premiaren Memòries d'un alamí.
Però hi ha una altra cosa. I és que jo mateix vaig escriure molts anys després que es publicaren per primera vegada els contes de Pepa, un recull de contes que vaig posar de títols provisionals Contes del crepuscle o Contes vora llar. Però que finalment vaig titular Contes del Riurau, que va ser Premi de narrativa breu Poble de Barxeta, modalitat juvenil, en 2007. I potser pensareu que és el mateix títol. Però no, evidentment hi ha una xicoteta diferència: que el meu recull porta la contracció "del" perquè estan referits al lloc del Riurau (al terme municipal de Rafelguaraf). I reconec una cosa, que quan li vaig posar el títol ja sabia (pel registre de l'isbn) de l'existència de l'obra de Pepa. Però no em vaig poder resistir a titular-lo així, perquè volia dedicar-li una obra a aquest llogaret on viuen vora setanta persones, i també perquè la família de ma mare (en part) procedia d'allí.
En fi, en tot cas vos recomane la lectura de Contes de Riurau, de Pepa Guardiola.
Contes del Riurau està en les pàgs. 65 a 120
Ah!, només per als rafelguarafins i rafelguarafines: a que no sabíeu que a Rafelguaraf va nàixer un senyor que va ser alcalde de Xàbia?

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Botifarra a banda

Un moment de l'actuació en una foto de Marco's (Nova Imatge)

Divendres passat vaig tindre el plaer de veure a l'auditori de Rafelguaraf l'espectacle "Botifarra a banda", que vos recomane de totes totes si és que no l'heu vist encara. El cantant xativí Pep Gimeno, Botifarra, va estar acompanyat per la banda Ateneu Musical de la localitat. Una actuació d'un i altres magnífica, fantàstica...
I em va fer rememorar una cançó que m'agrada moltíssim, El silenci d'estimar cantada per Eliseo Parra i Pep Gimeno, a Torroella de Montgrí, l'agost de 2008. Ací vos pose un enllaç i la lletra:

Vol sortir la meua veu
i cantar,
que és el fet el que pregona,
no el parlar.
Si estimem el vent que ens porta
la paraula,
el silenci d'estimar
mai se'n va.
Jo no sé quan dius t'estimo
si és veritat,
però bé que ho sap el meu cos
quan hi sent la teua mà.
I amb aquesta jota
vull cantar
i vull ser la veu que el vent et durà,
el meu crit d'amor serà un abraç.
Vol sortir la meua veu
i cantar
que és el fet el que pregona
no el parlar. 

Perdoneu que em repetisca un poc, però és que aquesta cançó té un no sé què que què sé jo... A que m'enteneu?

dilluns, 22 de setembre del 2014

Societats musicals. Cultura, malgrat les retallades








Dissabte passat va tenir lloc a Rafelguaraf el II Aplec de bandes de música de la Ribera Alta. Les societats musicals participants foren les d'Alberic, Benifaió, la Barraca d'Aigües Vives, Alcàntera de Xúquer, Benimuslem, l'Énova, Benimodo, Castelló, la Pobla Llarga, Carlet (l'Artística), Alginet, Sant Joanet, Carcaixent, Carlet (la Unió Musical), Alzira, Veterans de la Ribera i la de Rafelguaraf.
En total participarien prop d'un miler de músics que feren una desfilada des de l'Albereda, passant pels carrers Jaume I, Major, la Ribera i Diputació fins a concentrar-se en el pati de les Escoles Velles, on a cadascuna se li va entregar un llaç d'aquells que es posen en les banderes respectives (ara mateix no sé com es diu exactament), i on després d'uns breus parlaments totes les bandes juntes interpretaren el pasdoble Rafelguaraf, sota la direcció del mestre Miguel A. Grau.
Comentari breu, concís i ràpid: un acte cultural magnífic que em fa pensar que a pesar de totes les retallades i la manca de recursos, les societats musicals dels pobles de la Ribera del Xúquer encara mantenen la flama de l'educació musical, que forma les persones amb una especial sensibilitat. Encara com que tot no són només que bous, burrera i fanatisme pel futbol, o programes de televisió que només serveixen per entretindre la "massa votant".
Les dues fotos: una de la meua senyora i l'altra l'he copiat pel feisbuc de Nova Imatge. I ací baix mateix, teniu la interpretació del pasdoble Rafelguaraf (del youtube).



dimarts, 9 de setembre del 2014

Presentació Dellà lo riu Xúquer a Carcaixent



Benvolguts i benvolgudes:

Tinc el plaer de fer-vos saber que el proper dimecres, dia 24 de setembre, presentaré el meu darrer llibre de relats curts, Dellà lo riu Xúquer (El País de les Muntanyes). L'acte tindrà lloc a la Biblioteca Pública Municipal de Carcaixent, C/Jaume I, núm. 33.
Hi intervindran Robert Cortell (escriptor), Dolors Pedrós (editora), Salvador Álvarez (il·lustrador) i jo mateix.
Per la meua part faré una presentació diferent a les que solc fer (menys ajustada a un guió escrit), i amb projecció d'imatges que estic segur que vos agradarà.
Així que ja ho sabeu, si vos abelleix vindre... amb molt de gust xarrarem uns instants de la dèria de l'escriptura i, si es presenta, d'alguna que altra cosa més.

dilluns, 8 de setembre del 2014

A propòsit dels Dos Germans



El dia 4-IX-2013 vaig posar una entrada amb el títol Història i Literatura a propòsit del topònim del barranc dels Dos Germans, un xicotet estudi que vaig fer, Bandolerisme a Barxeta, més una novel·la, Bandolers, que porte entre mans des de fa alguns anys.
En aquella entrada feia referència al fet que el topònim sembla que té molta més antiguitat que em pensava. Així, si en l'estudi citat arribava a la conclusió -entre altres que podríem considerar provisionals- que el fet que va motivar el topònim podria haver ocorregut entre 1824 i 1827, uns 190 anys aproximadament. El cas és que des de l'estiu passat, en què per atzar vaig veure un document en què un testimoni barxetà parla en 1734, però referint-se a un fet que va ocórrer en 1697, de "la Peña y el barranco llamado de los dos hermanos". És a dir, que com a mínim ens aniríem a uns 320 anys d'antiguitat de l'existència del topònim.
La qüestió és que aquesta última dada em va fer pensar en la possibilitat que l'enterrament dels dos germans protagonistes dels fets, potser amb un poc de sort estigueren registrats en el primer o segon Quinque Libri de la parròquia de Barxeta. De manera que fa uns pocs dies els vaig consultar, però no he trobat els registres dels enterraments de dos germans durant el segle XVII o principis del XVIII (entre 1626 i 1734).
Per altra banda, però relacionat amb tot açò, la novel·la que ja tinc acabada l'he hagut de modificar puntualment i en la mesura que vull que estiga basada en la major mesura possible en fets "reals" o, millor dit, documentats.
I com a il·lustració de l'entrada vos posaré un parell de fotos amb una arma de foc fabricada a principis del segle XIX per un tal R. Hollis, anglés, que en algun moment sembla que va pertànyer a una persona anomenada J.V., potser de Barxeta, perquè a Barxeta va aparéixer no fa molts anys. I ara i ací vull recordar que en Bandolerisme a Barxeta parle del cap de la quadrilla de bandolers que era conegut com a Bernat Bonaventura (o Ventura, i també potser que fóra un Josep Ventura). En fi, a partir d'ací la imaginació és lliure. Per cert, el "retaco" que hom diu en castellà o escopeta curta és propietat de Lluís Seguí, barxetà.


dijous, 28 d’agost del 2014

Acudits, facècies i succeïts (6)





A mena de recordatori, vull fer-vos memòria d'açò:
El dia 12-VIII-2013 vaig iniciar la publicació al blog d'una sèrie de relats curts que duu per títol Acudits, facècies i succeïts i per subtítol Caràcters ternilencs, que diuen ben clar de què tracten i per on s'ubiquen els relats, en estar referit al gentilici de les persones nascudes o residents a Ternils, poble fictici que em vaig inventar en la novel·la Cendres de Ternils, sent Ternils un lloc molt destacat del terme de Carcaixent.
Una característica comuna a tots és que són relats curts entre un i dos fulls. En la majoria d'ells, sobretot, primer que res plantejaré l'escenari i els protagonistes, deixant a mode d'esclat final una frase o diàleg breu que a vegades serà graciós i altres no tant, però que explica ben a les clares una determinada manera de ser, és a dir: el caràcter ternilenc.
En alguns casos potser requeriria una certa explicació aqueixa frase final. Però en la mesura possible intentaré evitar-ho, perquè el que m'interessa és descriure uns determinats comportaments (tarannàs) i res més. I avance que alguns són poc o gens políticament correctes per masclistes, bròfecs, etc. Però és que són així, tal com és la vida. Ja sabem que la realitat supera la ficció i, fins i tot, sovint la supera amb escreix.
Algunes de les coses que es conten en els relats els he viscut jo mateix i altres me'ls han contat. En algun cas, al lector o lectora podran resultar-li coneguts per ser una mena d'acudits, facècies o succeïts que moltes persones conten com a propis del seu poble o bé d'un altre poble més o menys pròxim o popular on s'ubiquen els fets narrats.
I ara passe a posar el relat número 6.




6. La vedet


Fa uns quants anys, durant les festes d'un barri d'Algemesí, a més dels tradicionals passacarrers d'una banda de música, traques, missa i processó, etc., una cosa que no mai podia faltar –sense dubtes l'acte més esperat– era una vetlada de... varietés. Per això és que a la plaça del barri muntaven tots els anys l'entarimat, que des de dies abans les persones adultes ja estaven desitjant que arribara l'hora de començar l'actuació dels artistes, de "categoria internacional", segons que deia la publicitat dels pasquins apegats per ací i allà.
Total, que arriba la desitjada nit de varietés i quan estaven tothom asseguts, l'orquestra ataca una primera peça musical alhora que hi ha un joc de llums de colors i ix una xica ben plantada i agraïda que ha de fer de presentadora i donar pas a les actuacions del selecte elenc d'estrelles de la faràndula. I comença l'espectacle. En principi l'orquestra interpreta un parell de peces més per anar ambientant la cosa. Tot seguit, la presentadora dóna pas a un humorista que aconsegueix fer encanar de riure a uns i altres. Actuació que és seguida per unes quantes actuacions més de l'orquestra, i de nou intervé la presentadora mentre rep xiulets d'admiració perquè el tall del vestit li arriba vora la cintura. Però continua l'espectacle, i intervenen una parella d'artistes de flamenc, seguits per un mag, que és l'única novetat, de moment, segons que s'esdevé la nit més important de la festa del barri.
El cas és que quan ja és una hora un poc avançada i amb alguna que altra peça més de l'orquestra, pareix que allò va de perles, i el personal estan il·lusionats només de pensar que no pot tardar en aparéixer ella, el plat fort de la nit: Coral del Caribe, l'estrella que tancarà l'actuació espectacular, la vedet. Una vedet que actua allí per primera vegada i que en les fotos publicitàries es veu que és una dona bonica amb un cos atractiu i una sina més que abundant, encara que se li nota que no ja no és una artista molt jove.
I la presentadora, que en les dues últimes intervencions pareix un poc nerviosa, va i s'encara al públic quan toca presentar la vedet de categoria internacional Coral del Caribe.
Estimado público...
–Bééé! –fan hòmens majors que per moments s'han tornat com adolescents.
Estimado público... –i vinga xiulets i reclamar la vedet.
...Gracias, muchas gracias. Por fin ha llegado el momento tan esperado...
–Bééé!...
Estimado público, señoras y señores... lamento decirles que nuestra vedet internacional Coral del Caribe no podrá intervenir...
Tothom es queden muts, quasi paralitzats de les cordes vocals per un instant.
...Nuestra artista se halla indispuesta y no puede actuar. Así que, en su lugar, intervendrán una pareja de baile clásico español...
Què m'has dit? Ni pensar-ho! “Volem la vedet. Que mos tornen els diners. Fora, fora”, diuen uns i altres que insisteixen en veure la vedet per tot i per tot. Però algú de l'empresa parla amb la presentadora i aquesta diu:
–Estimado público... les presento a Coral.
I apareix en l'escenari ella. La vedet, Coral del Caribe vestida en roba de feina. Hom se la pot imaginar: una senyora de molt bon veure que va poc vestida. Bé, en realitat no va vestida, que si a penes duu unes plomes que li tapen les vergonyes... i amb un mocadoret al coll. I Coral que s'apropa al micròfon i sols amb un fil de veu els confirma que pateix una afonia ben forta i que li és impossible actuar. Però entre el públic tot són cares de decepció, que de seguida es transformen fins i tot en reclamacions de tornar-los els diners. Total que allà dalt de l’escenari tens a la vedet, a la presentadora i a un membre de l'empresa sense saber què fer per donar solució a les protestes del públic. I la gent que tampoc sap què fer, si anar-se’n o que. I en això que se sent una veu d’entre el públic que a mode de proposta diu:
–Xe, no passa res! Que mos ensenye la figa i en pau!

divendres, 27 de juny del 2014

Recapitulem

El Buixcarró i el Mondúver (al fons) l'inici d'una nit de lluna plena, des de Barxeta

Una vegada li vaig sentir dir a un bon amic meu, Rafael Lanusse, que si deixava a banda totes les coses males, la resta, el que quedava, tot era bo. Bé, açò faré jo ara, perquè l'estiu es presenta, malgrat tot, esperançador per a alguns projectes que porte entre mans de fa anys.
Per una part estic pendent del parer de l'amic Manel Arcos respecte a una novel·la, Bandolers, que he pogut donar per acabada; i m'interessa saber en primer lloc l'opinió de Manel en la mesura que és una de les persones que més sap de bandolerisme valencià del segle XIX. Quan me la torne li la passaré al bon amic Robert Cortell (excel·lent poeta i narrador), que ha tingut a bé aconsellar-me sempre en totes les meues obres de narrativa.
Per una altra he presentat una novel·la que tinc feta des de 2007, Terra de frontera, a un premi en què tinc posades moltes esperances; i això després d'anys d'estar tocant el premi en altres convocatòries i quedar-me en portes, al tall, que diríem. I encara que ara podria tornar-me a passar el mateix, no obstant això, tinc moltes esperances que es publique.
I en tercer lloc ja està en marxa, en procés de maquetació en Edicions 96, un estudi sobre la Toponímia de Rafelguaraf, per a la qual ara mateix estic preparant els aspectes gràfics: fotos, mapes, etc., perquè m'agradaria que les il·lustracions foren un motiu tan important com el text per al públic interessat. Ja sabeu que la toponímia i la història estan molt lligades, i en la mesura possible això es veurà en esta obra.
I ara, com que l'estiu ja ha començat, que els mesos de juliol i agost ja estan ací, només desitjar-vos a totes i a tots que passeu un estiu ben fresquet, però sobretot amb bona cosa de salut; clar, donant per fet que teniu treball i  que en l'aspecte sentimental aneu ben servits.
Finalment, respecte la foto que he inclòs, dir-vos que me la va enviar l'amic Vicent Flores, de Barxeta. És una foto molt bonica. L'inici prometedor d'una nit d'estiu de lluna plena, amb la magnífica vista de la serra del Buixcarró, l'Alt de l'Hedra, i fins i tot el Mondúver allà al fons.
Doncs això: QUE PASSEU UN BON ESTIU!

dilluns, 9 de juny del 2014

Sembla una ironia del destí


Sembla una ironia del destí que precisament el pròxim dia 19 de juny tindrem un nou cap d'estat, el que serà rei d'España Felipe VI. I dic ironia perquè com molts de vosaltres sabeu eixe dia farà 307 anys que la ciutat de Xàtiva va ser incendiada per les tropes del seu avantpassat i predecessor en la numeració reial, Felipe V, que començà la dinastia dels Borbons com a vencedor en la Guerra de Successió; a més a més de patir durant més de cent anys el canvi de nom de Xàtiva pel de San Felipe.
Sobre els fets que conduiren a aquests successos vaig escriure una novel·la titulada Vespres de foc, que va ser publicada per l'editorial Tabarca l'any 2006, en què, al final, figura el següent poema a Xàtiva:

Després de la més gran desfeta,
els vencedors rabents s’afanyen
a cremar amb torxes en flames
la noble ciutat, indefensa.
La vila lleial és malmesa,
els plors i precs arreu s’escampen,
com esperar perdó amable
de qui sols coneix la revenja?
Ciutat d’antiga saviesa,
ara tan sols de mal nom, freda,
fantasma del passat, horrible.
És un rei Borbó qui et condemna,
no el commouen els clams de pena
i aturar el foc, impossible. 


dimecres, 21 de maig del 2014

Dellà lo riu Xúquer



Em plau comunicar-vos que el proper dissabte, dia 31 de maig, a les 20,00 h. tindrà lloc la presentació del meu darrer llibre de relats curts Dellà lo riu Xúquer (El País de les Muntanyes). Com de costum, l'acte serà a la Llar dels Jubilats, C/Joan Silvestre, núm. 1, de Rafelguaraf. Intervindran l'escriptor Robert Cortell, l'il·lustrador Salvador Álvarez i jo mateix. Cal que diga que per la meua part faré una presentació diferent a les que habitualment tinc costum de fer. Si m'ho permeteu... serà un poc més "desimbolta" (o almenys eixa és la meua intenció) i amb projecció d'imatges que estic segur vos agradaran. I, en tot cas, la duració de l'acte no es farà llarg.

dilluns, 12 de maig del 2014

Trobada a Llocnou d'en Fenollet


A Llocnou d'en Fenollet, amb Maria Josep Escrivà


Dissabte passat, 10 de maig, vaig tenir el plaer de participar en la Trobada d'Escoles en Valencià, que se celebrà a Llocnou d'en Fenollet (comarca de la Costera). En concret vaig estar en les taules d'Edicions 96, amb la grata companyia de Maria Josep Escrivà i la seua neboda Laura. Vaig estar des de les 10,30 fins a vora les 14,00 hores. La veritat és que feia una calor més que considerable. Sempre em passa igual, que les primeres calors les note molt més que quan l'estiu ja està més o menys “estabilitzat”.

El cas és que vaig estar xarrant amb Maria Josep, que com sabeu és una de les poetes més importants de la nostra llengua. Una persona de qui sempre intente aprendre alguna cosa de profit, malgrat les meues limitacions. També vaig tenir el plaer de saludar a Manel Arcos, a qui li he passat l'esborrany d'una novel·la sobre bandolers al voltant de la zona del Buixcarró. Òbviament, en tractar-se de bandolerisme del segle XIX, no podia fer altra cosa que passar-li-la per saber el seu parer sobre si l'adequació històrica no coixeja per alguna part. S'ha compromés a tornar-me-la al llarg de l'estiu.
Portada del darrer llibre de relats curts
 I també cal que diga que ací es va fer la presentació mundial de la meua darrera obra, Dellà lo riu Xúquer, amb dibuixos del xativí Salvador Álvarez, que a més a més de ser un gran dibuixant és, sobretot, una gran persona. Així que, acabat d'eixir del forn, que jo ni tan sols en tenia encara, passaren per allí Maria Josep Cortés i Pau Viciano i compraren el primer exemplar, i a qui els el vaig dedicar amb molt de gust, com és natural.
També vaig veure a la regidora de cultura de l'Ajuntament de Manuel, i altres amics/es i coneguts de Barxeta, de Llocnou, de Xàtiva, de Manuel, d'el Genovés, etc. etc. En fi, un matí ben agradable per a mi almenys.
Signant el primer llibre a Maria Josep i Pau

dimecres, 7 de maig del 2014

Acudits, facècies i succeïts (5)



5. València, de bon matí

Són poc més de les 8 del matí d'un dia laborable del mes de gener. Acabe d'arribar a València en un tren de rodalies de la línia de Xàtiva. Baixe del vagó i em dirigisc a passar les barreres automàtiques que comproven que duc el bitllet corresponent. Passe sense entrebancs i, de seguida, entre la gentada m'encamine cap a l'eixida de l'estació del Nord.
Eixint de l'estació note que fa bastant fred i humitat. No debades l'oratge és plujós i, damunt, amb ràfegues de vent bastant molest. Hi ha molta gent trafegant en totes direccions amb rapidesa. És l'hora d'entrada al treball de moltes persones, treballadors, estudiants, etc. Uns es dirigeixen als accessos del metro, altres cerquen parades d'autobús, i altres, com jo, continuen caminant. Treballe en una institució pública pròxima al Palau de la Generalitat i, anant a peu, en total són uns quinze minuts de caminar apressat. Diuen que és bo per la salut, com una mena d'exercici de manteniment.
Segons que ho permet el primer semàfor, junt a algun company o companya de treball, creue el carrer Xàtiva i vorejant l'institut Lluís Vives note que hi ha circulant més vehicles que de costum. Sempre passa igual. El dia ha amanegut bastant rúfol i fred. I en aquestes circumstàncies hi ha més gent que agafa el cotxe per desplaçar-se. Però això contribueix que el trànsit vaja pitjor en tota la ciutat. I, fins i tot, note com si surara en l'ambient un cert nerviosisme, perquè tothom sembla tenir molta més pressa que de normal.
Arribe al segon semàfor per creuar el carrer de Sant Pau, enfront de l'edifici que deien la Casa del Xavo. L'enllumenat públic de la ciutat encara està en funcionament, així com el d'alguns establiments hotelers que han sigut més matiners. Continue caminant i un poc més avant guipe amb una ullada fugissera, sense aturar-me, algun titular de premsa en el quiosc situat al cantó del carrer Marqués de Sotelo i la plaça de l'Ajuntament. He arribat al carrer periodista Azzati i faig una escorribanda per aprofitar el verd del tercer semàfor i passar a la vorera de l'edifici faller per excel·lència.
Per davant la façana principal de l'Ajuntament de València arribe al quart semàfor i passar el carrer de la Sang. Creue el carrer i continue caminant a bon pas. No és moment d'entretenir-se en res. Vaig al treball, a complir amb la tasca diària. I aquest és el motiu pel que tothom anem atrafegats i en pressa. Ara mateix estan entrant al treball moltes persones: funcionaris, sanitaris, botiguers, oficinistes, etc. Tots anem ràpids. Però també, o potser més, els qui van en cotxes cap a les seues respectives destinacions.
S'apaga l'enllumenat públic quan estic passant la plaça de l'Ajuntament per d'enfront de botigues, cafeteries, bancs i altres establiments, i deixe a l'esquerra els carrers d'En Llop i de Cotanda. Ara passe a una illeta que fa la vorera, on conflueixen la plaça de l'Ajuntament, l'avinguda de Maria Cristina i el carrer de Sant Vicent, i em dirigisc a creuar pel pas de vianants regulat pel cinqué semàfor que em trobe cada dia al meu pas cap al treball. Dóna accés a la vorera del carrer Sant Vicent per continuar cap a la plaça de la Reina.
Com el semàfor està en verd em dispose a creuar, quan, un cotxe que arriba uns segons tard pel carrer de Sant Vicent cap a l'avinguda de Maria Cristina ha de frenar sobtadament. El conductor del vehicle, com si fóra una protesta, fa sonar el clàxon. Sembla dir-nos al grup de persones que estem creuant que té pressa, que ens afanyem, que vol passar, ja. Al meu costat va caminant un home major, un vell que pel seu parlar em sembla que deu ser d'algun poble de l'Horta de València o del nord de la Ribera del Xúquer. Malgrat escoltar el clàxon continuem endavant, i l'home major, sense ni mirar el cotxe tan sols, imita el so del clàxon i diu:
Piiit? Haver-te alçat més prompte, xicon.

divendres, 18 d’abril del 2014

Adaptació teatral d'El geperut del Buixcarró



El dissabte 13 de juliol de l'any passat el grup de teatre La Barcella, de Barxeta, varen estrenar al seu poble una adaptació del conte El geperut del Buixcarró. Aquella nit em varen prometre una còpia d'un CD que pensaven editar. I així ha sigut. La setmana passada em vaig apropar a saludar l'amic Manel Arcos, que una vegada més intervenia en un acte de presentació d'una obra seua; si bé en aquesta ocasió es tractava d'un llibre de poemes, El vol del silenci, editat per Tívoli.
Doncs bé, allí vaig coincidir entre altres persones amb Alberto Segarra, que si no recorde mal va fer l'adaptació de l'obra, i només veurem em va donar una còpia de la gravació que s'efectuà en directe aquella nit de l'estiu passat mentre es representava l'obra en la plaça Alcalde Josep Lorente.
Recorde que em va sorprendre el muntatge que feren amb projecció d'un audiovisual en dues pantalles laterals a l'escenari, amb imatges rodades en exteriors, em sembla que pels voltants del Buixcarró.
En tot cas, una vegada més, agraïsc al grup la Barcella i a tots els seus components per haver tingut l'amabilitat de pensar en aquesta obra meua.
I sobretot, gràcies a Artur Sanz, Ximo Tortosa, Vicent Giner, Toni Querol, Pepa Miñana, Patro Domínguez, Rosa Ferrando, i els xiquets: Hugo, Mariola, Pau, Lara, Júlia, Natàlia, Arnau, Laia, Álvaro, Jordi i Diego Bertomeu. També a Ricardo Ballester i Alberto Segarra. Enhorabona als artistes i a un poble que té interés per la cultura.

dilluns, 14 d’abril del 2014

L'arnadí

Arnadí, fet a l'estil de Llanera de Ranes (la Costera)


El meu bon amic Vicent Estrela, que viu a Xàtiva però és natural de Llanera de Ranes, m'ha obsequiat amb aquest arnadí que veieu ací dalt fotografiat. Molts de vosaltres sabeu que aquest dolç tan típic valencià de les comarques centrals és d'origen àrab, o potser siga més correcte dir del temps de la cultura musulmana al nostre País Valencià.
Doncs bé, l'hem tastat la meua dona, Empar, i la meua filla Flàvia, i jo, és clar. La nota que li posaríem? Un excel·lent cum laude! Quasi res si està bo. I és que el meu "mig amic", que em deia quan estudiàvem a l'IES Josep de Ribera, de Xàtiva, és farmacèutic (farmàcia Romera Estrela, a Carcaixent) i diu que l'ha elaborat ell personalment amb una recepta d'una tia seua, que fa les mescles a ull, un poc d'açò una miqueta d'allò altre; però ell, en canvi, més rigorós potser per deformació professional, que si tants grams d'açò i tants d'allò altre. Total que el resultat ha sigut un dels millors arnadins que he tastat en ma vida. Potser per això és que l'arnadí és tan famós a Llanera de Ranes.
De fet... quan li torne la cassoleta li diré si és que en realitat no l'ha comprat a alguna pastisseria o forn d'aquells artesanals que saben fer-los molt bé.

diumenge, 16 de març del 2014

Guardians de la memòria


El fanatisme, la ignorància, la incultura i els extremismes han fet -i fan, encara, malauradament- que de tant en tant passen barbaritats com la que aquestes persones han evitat que passe a Tombuctú. Ells són guardians de la memòria, perquè tenen cura i guarden documentació històrica importantíssima del passat musulmà a la península Ibèrica. Chapeau! pel que estan fet aquests herois. Vos recomane que llegiu l'article que publica hui mateix el periòdic El País, secció Cultura, La historia de Al Andalus huye de Tombuctú:
http://cultura.elpais.com/cultura/2014/03/15/actualidad/1394913984_945148.html

dissabte, 8 de març del 2014

El dia de la dona



Hui és el dia de la Dona. I m'abelleix posar un dibuix molt guapet que ha fet l'amic Pau Álvarez, que treballa en Edicions 96, editorial carcaixentina ubicada a la Pobla Llarga. Només dir que em sembla molt bonic i que en realitat tots els dies haurien de ser de les dones i dels hòmens que conviuen civilitzadament. Però no faré cap comentari més, cadascú que faça la seua particular mirada.

diumenge, 23 de febrer del 2014

Tres editorials carcaixentines


Malgrat els temps difícils que corren per a les coses del món de la cultura, i molt més en tocant al món de l'edició en la nostra llengua, cal ressaltar que a Carcaixent ara mateix hi ha ni més ni menys que tres editorials. La més veterana és Edicions 96, que dirigeix Dolors Pedrós, editorial en què tinc quatre obres publicades, i si no hi ha algun desastre que ho impedisca, enguany mateix me n'editaran dues més. Una altra, que segons el seu propi nom, el Petit Editor, sembla que va a dedicar-se a publicacions de caràcter no sé si dir més "intimista"? i poètic, de l'amic David Vidal, que comença amb un poemari del poeta carcaixentí Salvador Lauder, que crec que està lligat amb l'editorial en les tasques de correcció. I, finalment, de fa a penes un parell de dies només, sabem del naixement de Sembra Llibres, de Joan Carles Girbés, procedent de l'editorial Bromera, que pel seu passat en aquesta deu tenir una gran experiència en el món de l'edició, que inicia la seua producció amb dues novel·les, una de Xavi Sarrià i una altra d'Esperança Camps i Empar Marco.
En fi, com deia, és molt gratificant que a pesar dels temps que corren hi hagen persones valentes que fan front a la desesperança que, per un altre costat, provoquen dia sí dia també molts polítics que en lloc de donar llum donen fum. En tot cas, l'enhorabona a les més recents i llarga vida a totes. Tant de bo que d'ací molts anys totes continuen endavant. Seria bo per la nostra cultura i seria bo per Carcaixent.

dilluns, 10 de febrer del 2014

El meu amic Vicent


El meu amic Vicent, que viu a Llutxent i els caps de setmana a Rafelguaraf, és una gràcia de xiquet. En un dels quadres de la darrera mostra de dibuixos de la meua filla, l'ha tret rodejat d'elfs, fades i follets. És un quadre dels que més m'agraden. En el dibuix, Vicent està mostrant-nos uns caragols amb tota la il·lusió i la innocència del món.
Vicent, amb només sis anys, està molt interessat en tot el que siguen animalets, grans o xicotets, de ploma o no, terrestres o de la mar. Per això és que li dic que com a mínim el dia de demà ell ha de ser veterinari o biòleg; però també podria ser paleontòleg perquè el seu tema preferit és... el món dels dinosaures.
La tardor passada un dia em diu "Vicent, quan tornarem a eixir al carrer?", referint-se a la xarreta que fem a la porta de casa molts dies d'estiu algunes persones del veïnat i ens contem coses. I és que als pobles xicotets encara hi ha eixa comunicació humana, directa, cara a cara, això que ja gairebé no es porta. Doncs bé, li vaig dir que tardaria un poc la cosa, perquè havien de passar tres estacions: la tardor, l'hivern i la primavera. Perquè de fet no és fins a finals de la primavera, quan la calor ja apreta, que alguns veïns i veïnes comencen a traure les cadires a la porta de casa per practicar aquesta costum.
De fa temps que li he promés mostrar-li algunes coses de la serra més pròxima: una roca en què creix una mata de romer pràcticament sense terra; si tenim sort, també una aranya tigre (Vicent no li té por a res). Però, sobretot... un "niuet" d'hipurits (Hippurites sp) uns fòssils de mol·luscs que visqueren al cretàcic. I dic bé, niuet, perquè el meu amic Vicent i jo som caçadors de fòssils. Què us penseu, que no?

dijous, 6 de febrer del 2014

La meua Flàvia


La meua filla Flàvia és llicenciada en Filologia Anglesa, però tal com està la situació econòmica intenta buscar-se la vida amb algunes altres activitats. Activitats que estan relacionades amb l'art. I per això és que com a pare la recolze posant encara que siga un mínim d'informació sobre aqueixes activitats.
Si vos abelleix veure un poc el seu treball de maquillatge artístic, etc., només cal que poseu Flàvia make-up en el facebook. I per veure el seu treball amb dibuixos, sobretot de boli, poseu La Luce Ninú.


divendres, 31 de gener del 2014

Activitat de la meua filla


Com està prou clar no calen massa explicacions. Així que, com a pare, i tenint en compte els temps difícils que vivim, he de recolzar les activitats, en aquest cas, de la meua filla. De manera que, encara que el tema ni és d'història ni de literatura, ací pose publicitat que el pròxim dissabte dia 8 de febrer la meua Flàvia inaugura una exposició de dibuixos a la floristeria Mandràgora, de Xàtiva. Si es trobeu allí o bé per les proximitats i vos abelleix...