dilluns, 19 de novembre de 2012

Quan els trabucs refilaven


A propòsit de l'últim llibre de l'oliver Manel Arcos, Quan els trabucs refilaven, publicat per edicions Tívoli, de Gandia, he de dir que jo he col·laborat en el mateix; i passe a contar-vos com i de quina manera ha sigut la cosa.
Va ser a finals d'agost passat que Manel em va enviar un correu en què em proposava de participar en l'obra fent un estudi preliminar sobre el seu estil, la seua manera de narrar les històries, resultat de les seues investigacions sobre bandolers valencians del segle XIX. D'entrada li vaig contestar que jo no em considerava la persona més adequada, i que mirara de proposar-li-ho a algun conegut/da que fóra llicenciat en filologia. Però davant la seua insistència, al final vaig acceptar de fer un estudi preliminar sobre l'estil que utilitza Manel en els seus llibres.
Doncs bé, aquesta setmana passada vaig rebre el llibre i he de confessar-vos que ara estic orgullós d'haver col·laborat amb ell, permeteu-me que ho diga. I és que, independentment que jo estiga o no al nivell del prologuista (Germà Ramírez, de la Universitat de València) i un investigador històric de Dénia, Jaume Noguera; com vos deia, estic molt content que el meu nom aparega en un llibre de Manel Arcos i Martínez, que ara mateix em sembla probablement la persona que més sap del bandolerisme valencià del segle XIX.
I és que, en la mesura que conec mínimament el tema, per haver-me posat en el mateix tot i que en un àmbit molt més reduït, estrictament Barxeta i la zona al voltant del Buixcarró, i només de pensar en la quantitat de viatges, anades i vingudes que haurà fet a tota mena d'arxius, però sobretot i especialment les múltiples explicacions que haurà hagut de donar per tal que els diferents rectors (Amigo Sancho, con la iglesia hemos topado) de totes les parròquies de les comarques centrals del País li hagen facilitat l'accés als documents: és a dir, només en els entrebancs que haurà hagut de patir per a accedir a la informació... això sols, vos ho dic com ho sent, crec que ja el fa mereixedor d'un premi.
A més, compartisc amb ell l'interés per les publicacions que ens aproximen a la nostra història, al nostre passat. Un passat que fóra bo que coneguérem més tothom, la societat en conjunt, encara que fóra sols per evitar repetir allò que hom diu: tropessar amb la mateixa pedra. Xe, que estic content i desvanit. Es nota? I, naturalment, el llibre és molt recomanable. Com ho sent és que vos ho dic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada