dilluns, 24 de juliol de 2017

Un dia molt feliç i per a grata memòria (Vicent Sanchis Jurado, Doctor en Optometria i Ciències de la Visió)


Em sembla que una de les característiques de les persones amb fills/es és que mai deixem d'estar preocupats per ells. Hi ha qui diu que si quan arriben a la majoria d'edat ja estan criats i potser no cal ocupar-se'n molt més d'ells. No; d'això, res de res. Crec que en la nostra societat de cultura llatina, al contrari del món anglosaxó (sobretot els USA), la realitat és que quan els fills s'independitzen, el més "normal" és que els pares no deixem de preocupar-nos i seguim ajudant-los en tot el que puguem. Com és natural, també gaudim dels seus èxits, metes professionals, etc., cosa que ens proporciona motius d'alegria, com també n'hi ha de disgust o de patiment.


El cas és que, molt desvanit com em sent, ara i ací vaig a fer un comentari sobre el meu fill, Vicent Sanchis Jurado. I és que, com a culminació de la seua formació acadèmica, la setmana passada va procedir a la defensa de la seua tesi doctoral titulada Analysis of new methodologies for the measurament of optometric parameters in natural vision conditions, presentada en anglés perquè Vicent va estar l'any passat durant sis mesos en la University of Westminster (Londres, Regne Unit), al Computational Vision and Imaging Tecnology Research Group, motiu pel qual la seua tesi té menció internacional. En efecte, el divendres passat, dia 21, anàrem a la Universitat de València, a la Facultat de Física (campus de Burjassot), on un poc abans de l'hora anunciada (12,00 h.), es va reunir en el Seminari de Física Teòrica el tribunal avaluador nomenat a l'efecte que estava format per:



Presidenta: Amalia Lorente Velázquez (Universidad Complutense de Madrid)
Secretari: Santiago García Lázaro (Universitat de València)
Vocal: José Manuel González Meijome (Universidade do Minho, Portugal)
En la sala es trobaven presents diverses persones del Departament d'Òptica i Optometria, el director de la tesi, Álvaro Pons Moreno, amics i companys investigadors, així com Empar, Flàvia i jo mateix. Quan la presidenta donà per iniciat l'acte li passà la paraula al meu fill i va procedir a fer una exposició que no estic capacitat per valorar. De fet, encara que vaig arribar a entendre unes poques coses... com si parlaren en xinés. Però, per la manera en què parlava Vicent, de seguida vaig tenir la sensació que sabia molt bé de què estava parlant, com i de quina manera s'havia d'explicar, raonant i utilitzant en tot moment un vocabulari científic, etc.; cosa que em va tranquil·litzar. Total que, després de vora una hora d'exposició, a continuació varen intervenir un a un els tres membres del tribunal durant una altra hora més, plantejant-li preguntes, aclariments i qüestions a les quals sembla que va donar més que complida satisfacció. I, al final, es quedaren sols en la sala per deliberar, fins que al cap d'uns quinze minuts tornàrem a entrar en la sala i feren públic que li concedien la màxima nota possible: Excel·lent cum laude.
 
Amb els membres del tribunal i el director de la tesi

Doncs bé, a propòsit de tot açò, us remet a l'entrada d'aquest blog del 14 d'agost de 2009. Però ara us diré que quan jo era un xiquet mon pare em contava exemples d'estudiants modèlics per tal que jo també ho fóra. Encara que, per l'economia familiar, em va posar un límit: només podria estudiar fins el Batxillerat Superior, després era cosa meua buscar-me la vida. I mon pare me'ls posava d'exemple per fer-me comprendre que en aquella societat del temps de la dictadura franquista, calia estudiar molt per tal que els jornalers o persones sense influències, tinguérem alguna opció de poder alliberar-nos de l'esclavatge que suposava anar gairebé cada dia al cantó a llogar-nos per un jornal, tal com si ens trobàren en temps dels romans.

Flàvia, Empar, Vicent i jo

En fi, que el divendres 21 de juliol de 2017, ha sigut un dels dies més feliços de tota la meua vida. I si els meus pares viviren se sentirien molt orgullosos de saber que els seus néts: Vicent i Flàvia, han aconseguit estudiar a la universitat i formar-se al màxim nivell acadèmic. Ara només espere i desitge que tinguen sort i deixen d'engrossir les llistes de desocupats. Tant de bo que la joventut prenguera exemple de la gent que treballa, estudia i s'esforça per aconseguir un futur millor per a ells i per al conjunt de la societat.
Per acabar: potser els qui hàgeu arribat llegint fins ací pensareu que sóc un "vell carrossa" que conta historietes. Sí. Però és que fa molts anys que estic absolutament convençut que només gràcies a la democràcia es més fàcil poder estudiar i hi ha oportunitats per tothom. Llàstima que bastants joves no comprenguen que, malgrat les dificultats, la cultura i la formació (en educació i estudis) són l'única forma en què un ésser humà pot aconseguir, entre moltes altres coses, sentir-se lliure.
Per cert, afegisc també que tot això del doctorat del meu fill ha sigut sempre amb ensenyament públic, o siga, amb professors i professores de la pública, i alguna que altra beca pública.

dijous, 20 de juliol de 2017

Ens hem d'anar a l'Orxa


Diuen que el món és com un mocador. Siga com siga, és sorprenent, almenys de vegades, com podem estar relacionades les persones les unes amb les altres per diversos motius. El cas és que a Rafelguaraf hi ha una frase, entre moltes altres, que diu "ens hem d'anar a l'Orxa". Una frase feta que s'utilitza, si més no, pels pobles de la subcomarca de Castelló i les Énoves. Doncs bé, mon mare era músic i em contava que els músics de la banda de Rafelguaraf varen fer molt bona lliga amb els músics de la banda de l'Orxa, quan anaven a tocar a Alcoi a moros i cristians.
En fi, ho vinc a dir perquè enguany he publicat un article al llibre de festes de Rafelguaraf que duu per títol Copoví: un cognom arrelat a Rafelguaraf. I el motiu d’haver-lo fet és perquè de feia algun temps intuïa que potser Rafelguaraf fóra un dels pobles on més gent amb el cognom Copoví hi hauria. I així és. De fet som la capital mundial dels Copoví. Si teniu interés feu per llegir el llibre de festes, o bé, fins i tot, si algú té un més gran interés li ho puc enviar personalment per correu electrònic. I més coses: al meu parer tots els Copoví descendeixen del cognom Pocoví, majoritari a Mallorca i on també n'hi ha de Copoví i Cocoví.
El cas és que, pel que fa a la meua família en concret, considerant que mon pare era Vicent Sanchis Copoví, resulta que venen de l’Orxa, on arribaren procedents de Mallorca en el segle XVII per repoblar les terres deshabitades per l’expulsió dels moriscos.
I una altra casualitat més. A l’Orxa hi ha un carrer anomentat músic Vicent Sanchis, òbviament es tracta d’una altra persona. Però, en fi, ja veieu... "ens hem d’anar a l’Orxa" entre altres motius potser per retrobar també les arrels demogràfiques d’un passat comú: l'origen dels Copoví. I aprofite ara i ací per penjar tres il·lustracions gràfiques que en el llibre de festes no han eixit gens bé. Així les podreu ampliar i veure bastant correctament, crec.

Manuel Copoví, el primer documentat a Rafelguaraf en 1818

El meu rebesavi Agustí Pocoví va ser soterrat a Rafelguaraf com a Copoví
A l'extrem de l'esquerra, baix, apareix escrit Agustín Pocoví

diumenge, 9 de juliol de 2017

Naranjamanía, gent emprenedora de Rafelguaraf

A la fira de la Pobla Llarga, per la Mostra 700 anys
A més de taronges també tenen molts altres productes

Naranjamanía és una xicoteta empresa agrícola propietat dels germans Peiró de Rafelguaraf. D'un temps cap ací s'han fet una certa fama, sobretot per haver guanyat l'any passat un premi a la millor tomaca valenciana, o una cosa així, no sé si ho dic bé. I això va ser en gran competència pel que es veu amb les no menys famoses tomaques del Perelló. I sembla que este podria haver sigut el motiu pel que enguany els prohibiren tornar a competir al Perelló mateix. En fi, siga com siga, bones unes i altres, jo m'alegre que a Rafelguaraf hi hagen persones com els germans Peiró. I és que fa molta falta la gent emprenedora com ells.
En tot cas, supose, espere i desitge que els seus productes seran el més ecològics possibles. A casa, des de l'any passat que mengem tomaques d'ells. Sa mare, Loretín, ens les duïa personalment. I el cas és que l'altre dia els vaig veure a la fira de la Pobla Llarga amb ocasió especial per la Mostra del 700 aniversari de la fundació de la població, on vaig saludar a Paco, que em va comentar breument la quantitat de coses que fan, i la diversitat de productes que tenen a la venda.
Total que, l'altre dia que vaig passar per Edicions 96, al polígon industrial de la Pobla, vaig visitar la seua instal·lació, que està allà mateix, al costat, i els vaig comprar un parell de platonets de 10 quilos: un de taronges valències, i, com no, un altre de tomaques que en veritat estan molt bones. Enhorabona a estes persones emprenedores. Tant de bo que l'empresa els vaja molt bé. Vos recomane que compreu els seus productes.


dissabte, 1 de juliol de 2017

Palmella i Palmellot




Aquesta entrada és sobretot per als col·leccionistes de documents antics i per als historiadors, cronistes, etc.
M'interessa molt saber d'aquests dos topònims: Palmella i Palmellot. I el cas és que recentment he trobat per internet aquesta publicació, que, pel que he vist, sembla que alguna persona va adquirir en data 6 de desembre de l'any passat a través d'un portal que es diu todocolección.
El document, d'unes trenta pàgines, el podríem datar en 15 d'abril de 1701, sembla que forma part d'un conflicte d'interessos entre Mauro Lluís Castellà de Vilanova i Josep Bonet, prevere de l'església de Sant Esteve, de València, com a administrador de Joanna Castellà de Vilanova; és a dir, tot apunta a un plet entre germans per la propietat o possessió d'aquests llogarets o alqueries.
I dic que m'interessa molt, perquè el seu contingut potser podria ajudar a aclarir on, exactament, cabria ubicar aquestes dues alqueries que en el segle XVIII eren bastant importants, i que per uns motius o altres acabaren integrant-se al terme municipal de Rafelguaraf.
En tot cas, ¿algú dels amables lectors o lectores en sap alguna cosa d'aquests topònims?

dimarts, 20 de juny de 2017

Homenatge a Arcadi España

Amb el club de lectura de Carcaixent, a Rafelguaraf
Xarrada a la biblioteca de Carcaixent
L'any passat vaig posar aquesta entrada, amb motiu de la tràgica mort d'Arcadi España. Aquesta mateixa vesprada va a tenir lloc a la Biblioteca pública municipal de Carcaixent un homenatge que se li farà. I per això és que vull recordar que l'any passat per aquestes dates va ser tràgica per a Carcaixent. D’una banda l’incendi que va cremar vora el 85% de la muntanya, i, d’una altra, la mort d’Arcadi España. Un home cultíssim, que sempre que parlaves amb ell t'adonaves que més que menys sabia de tot, i que precisament per això és que era d’alguna forma com la memòria viva de Carcaixent. Recentment havíem estat xarrant a ma casa de Rafelguaraf per qüestions de llibres. I fins i tot el passat dimecres vaig parlar amb ell en un acte del club de lectura en què es parlava d'un llibre editat per Edicions 96, Marc Granell recitable. Impossible imaginar en aquells moments que ja no el tornaríem a veure.
Hom diu que ningú és imprescindible en aquest món, però de tant en tant n’hi ha persones excepcionals que s’aproximen a eixa "imprescindibilitat", i aquest em sembla que era el cas d’Arcadi España. Sit tibi terra levis.
Per tot això és que aniré a l'homenatge que l'Ajuntament de Carcaixent li farà, em sembla que posant el seu nom a la sala on es fan actes culturals diversos de la biblioteca, un dels llocs on era més fàcil trobar Arcadi.
 
A Berfull, amb el club de lectura de Carcaixent
De tertúlia a casa de Pasqual Adrià

dissabte, 17 de juny de 2017

Societat del benestar



Durant els passats dies 9, 10 i 11 de juny ha tingut lloc a Carcaixent la II Fira Modernista. Enguany he vist moltes més coses que l'any passat. I la veritat és que m'ha agradat en línies generals tot el que he vist. Sobretot un fet important: la col·laboració de moltes persones. I em pregunte per la continuïtat de la fira. Perquè, açò continuarà fent-se més anys? Molts anys? No ho sé. Però bé està que es facen coses per buscar alternatives al fracàs de l'agricultura citrícola. Per cert, crec que l'èxit de l'esdeveniment es podrà fer a partir de les visites de gent forastera, d'altres pobles i comarques, cosa que no sé com es calcula.
En canvi una cosa que no m'ha agradat, com sol passar sovint, són algunes crítiques. Sé que hi ha qui critica per criticar. No és el meu cas. La qüestió per a alguns és sempre trobar defectes al que fan els altres, encara que estos crítics siguen incapaços de fer mai res de res, només criticar còmodament asseguts en la terrassa d'un bar. És allò de la crítica fàcil, destructiva. Però a esta gent no cal fer-los cas. Perquè el fet vertaderament important, a parer meu, és l'esforç de les persones que de bona fe i amb la millor intenció proven de cercar noves eixides per al conjunt de la societat. Perquè els carcaixentins i les carcaixentines tinguen un futur digne, treballant d'una manera o altra, en el que siga. Encara que de moment els beneficis més immediats són per al sector dels bars, restaurants i algunes botigues, etc.
Per la meua part vull comentar no una crítica, sinó una cosa anecdòtica. I és que he vist poques persones (els podria comptar amb els dits de la mà) que s'hagen vestit de classe obrera baixa. Vull dir, quasi tothom a qui he vist anaven abillats de senyorets amb bona cosa de fanecades, o com a mínim classe mitjana. Quan la realitat, supose que en aquells temps és que no moltes famílies carcaixentines podrien anar vestides així, tan mudats i això. Segurament és perquè, conscientment o inconscient, tots volem aconseguir allò que es diu la societat del benestar, i, tot i que siga només en una mena de representació teatral... Ara em ve a la memòria una frase d'un antic company de treball del camp, deia que "no val la pena ser pobre per cap de gallet" amb referència a algú que li havia tocat un paper de pobre en una obra teatral.
En fi, que dic tot açò sense mala fel ni ànim de molestar a ningú. Així que l'any vinent igual em pose jo mateix una brusa i uns pantalons apedaçats de jornaler o collidor, que és el que jo mateix he sigut i sóc, un collidor de paraules i històries encara que no interessen a ningú.


diumenge, 4 de juny de 2017

II Fira Modernista a Carcaixent


Un any més vos recomane visitar la Fira Modernista de Carcaixent en la seua segona edició. De segur que trobareu motius ben interessants per gaudir d'un bon cap de setmana. Ací en teniu un breu resum amb les dades de contacte.


diumenge, 28 de maig de 2017

Moltes gràcies, Llutxent!



El passat divendres, dia 26 de maig, vaig tenir el gran plaer d’estar al poble de Llutxent. Més en concret al claustre del convent del Corpus Christi, al Montsant, on presentàrem Terra de frontera. Doncs bé, pel que fa a la quantitat d'assistents a l'acte he de dir que va ser molt positiu. Supose que vindrien al voltant d’una cinquantena de persones en total. De fet, al mitjan matí n’hi havia apuntades unes quaranta per al sopar posterior que va servir el Bar Piscina.



Vull agrair des d’ací als amics Paco Segarra i Yolanda Tudela que ens facilitaren el contacte amb l’Alcalde de Llutxent, Pep Estornell, a qui igualment done les gràcies, així com a la regidora de Cultura, Amparo Blas. I com és natural, també a totes les persones que vingueren. I, com no, a l’actor Josep Valero, de CRIT companyia de teatre, que va fer una magnífica representació d’un monòleg que jo mateix havia preparat per a l’acte.
Valero va interpretar un frare dominic del convent, que fa uns comentaris després que se n’hagen anat els investigadors que estan intentant esclarir el misteri de la novel·la. Finalitzada la seua intervenció, gaudírem d'unes explicacions "magistrals" per part d'un llutxentí il·lustre, que ens informà sobre diversos aspectes de l'església i les obres de rehabilitació que s'han fet, etc. I, finalment, al sopar, gaudírem de la companyia de moltes de les persones que havien vingut.



A més a més, vull deixar constància que em vaig alegrar molt del que vaig veure quant a la rehabilitació del convent, així com d’altres notícies positives que em comentaren tant la regidora de Cultura, l’alcalde i altres amics llutxentins pel que fa a la recuperació del seu patrimoni històric i artístic local. Recuperació del patrimoni que no solament ha d’alegrar els llutxentins i llutxentines, sinó a tots els valencians i valencianes en general.
Ja m’agradaria a mi que a Rafelguaraf, per posar un exemple el cas malaurat de Berfull, que estiguera en condicions semblants a les que vaig veure a Llutxent. Mare de Déu, quina diferència!

Només per apuntar-vos tres coses a veure, vos pose ací unes imatges que he agafat per internet.

Convent dominicà del Corpus Christi

Castell-Palau de la baronia de Llutxent

Castell musulmà de Xiu, a Llutxent


dimecres, 17 de maig de 2017

Una proposta per al 26 de maig


Josep Valero, actor de CRIT companyia de teatre

Quan arriba el bon temps sembla que a tothom ens agrada participar més en actes esportius, lúdics, d'esplai... hedonistes fins i tot. I això es nota, entre altres coses, en un augment d'activitats de tot tipus pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats.
Doncs bé, ara vos vull fer una proposta concreta per a l'últim cap de setmana del mes de maig. Si sou amics de la lectura, del teatre, del patrimoni històric ...de la cultura en general, estic segur que vos agradarà vindre a la presentació d'un llibre. Però no es tracta d'una presentació d'aquelles clàssiques, potser un tant avorrides de vegades. Perquè en aquesta presentació hi haurà també un acte teatralitzat, una visita a l'església d'un antic monestir, i un sopar a un dels pobles més bonics i interessants de la Vall d'Albaida i del País Valencià.
En efecte. El proper divendres 26 de maig tindré el plaer de presentar la meua novel·la TERRA DE FRONTERA, publicada per Edicions 96. Això serà a les 20,00 h. i tindrà lloc al claustre de l'antic monestir del Corpus Christi de Llutxent. L'acte consistirà en la intervenció de Pep Estornell, Alcalde de Llutxent, de Vicent Sanxis, autor, i de Josep Valero, actor de la companyia de teatre CRIT, que interpretarà un monòleg a partir d'un text que jo mateix vaig preparar per a l'ocasió.

Claustre del monestir
Monestir del Corpus Christi, a Llutxent
I, com deia adés, en acabar l'acte teatralitzat en base a la novel·la, l'ajuntament ha preparat una visita a l'església del monestir, i després, cap a les 21,30 h., hi haurà allí mateix un sopar a càrrec del Bar Piscina. De manera que ja ho sabeu. Si vos abelleix podeu vindre a la presentació, veure l'acte teatralitzat, veure l'església del convent i gaudir del sopar... o només alguna d'aquestes coses anunciades.
Si esteu interessats en el sopar, contacteu amb la Tourist Info de Llutxent en horari de 9 a 14 hores, al telèfon 96 229 43 86. En tot cas, ací vos pose unes fotos de Josep Valero, del monestir i el claustre del Corpus Christi i un cartell anunciador de l'acte.


dimecres, 19 d’abril de 2017

Divendres dia 28, a Carcaixent



El pròxim divendres dia 28 d'abril, a les 19,00 h., tindré el plaer de presentar la meua darrera novel·la publicada, Terra de frontera, a la biblioteca municipal de Carcaixent. Encara que no aparega en el fullet d'actes culturals publicat per l'ajuntament, cal dir que intervindrà també Aigües Vives Pérez Piquer, que farà uns comentaris sobre l'obra, i finalment jo mateix que com de costum vos passaré unes imatges per fer més entretingut l'acte.


Naturalment, esteu totes i tots convidats a l'acte.

dissabte, 18 de març de 2017

En 21 anys, 20 llibres

En 21 anys, 20 llibres. Això fa 31,5 centímetres: dimensió física del total de les meues obres publicades (amb 2ª i 3ª edició)

Sabeu la frase aquella que diu que en la vida cal fer tres coses per ser feliç: plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. Bé, ara no entraré a dir el meu parer sobre si la frase em sembla més o menys afortunada, perquè de frases d’aquestes n’hi ha de tots els colors i en sentits contradictoris.
De totes formes puc dir que jo ja he complit amb escreix. De fills en tinc dos, o siga, xic i xica, dels quals estic ben orgullós i de fet són la meua millor obra, a mitges amb la meua senyora, és clar. D'arbres no sé quants n'hauré plantat, perquè quan treballava al camp vaig participar moltes vegades en fer noves plantacions, de manera que potser passarà d'alguns centenars. I, finalment, quant a llibres, la realitat és que des de 1995 fins 2016 han passat 21 anys. Cosa que s’ha traduït per a mi en un total de 20 llibres. Vull dir, que tinc publicats un total de vint obres en format de llibre.
Sí. Ja sé que més val qualitat que quantitat. Completament d'acord. Però em permetreu que, no obstant això, estiga “moderadament” satisfet del conjunt de la meua modesta aportació al món de les lletres valencianes. Són tots els que veieu en la foto. Però... si tot va bé, en el termini d’un parell d’anys hi ha prevists que apareguen publicats altres dos més, una novel·la i un llibre d'història.

diumenge, 5 de març de 2017

El portal de Berfull


La primera referència documental de Berfull és del segle XIV, en el privilegi de 31 de març de 1348, pel qual el rei Pere el Cerimoniós atorgava a Jaume d'Esplugues, senyor de la Pobla Llarga "i de totes les altres alqueries i masades de la dita senyoria" que estaven exemptes de pagar el dret del morabatí.
En l'aspecte eclesiàstic pertanyia a l'Énova fins que entre 1534-1574 passà a Rafelguaraf en constituir-se esta com una parròquia de moriscos o cristians nous pertanyent a la fillola de Xàtiva. La seua ermita o església va estar dedicada a Sant Antoni de Pàdua, als Sants de la Pedra, i a la Puríssima Concepció.
Berfull, amb 20 focs, quedà totalment despoblat el 1609 al ser expulsats tots els seus habitants moriscos. El 1649 va ser construïda una almàssera i foren reedificades la Casa de la Senyoria i la resta del poblat. Fou municipi independent fins el 1846 en què va ser agregat al de Rafelguaraf.
Va ser propietat, entre altres, de la família Dassió, alguns membres de la qual ocuparen importants càrrecs (jurats, justícies, síndics, etc.) a la ciutat de València, i un d'ells va ser governador de Xàtiva en vespres de l'incendi de la ciutat el 1707. El seu valor és molt més històric que artístic, si bé cal destacar l'arc adovellat.


Esta setmana passada, tot i no tenir obligació, l'Ajuntament de Rafelguaraf ha hagut d'actuar per via d'urgència per tapiar el portal d'accés i, així, evitar el seu enfonsament. I això ha vingut motivat, a més, perquè darrerament hi ha visites de persones que entren a veure les ruïnes, cosa molt perillosa i absolutament desaconsellable; de manera que si algú de vosaltres s'hi apropeu, per favor, no entreu dins.
Pel que es veu ni el Consell de la Generalitat Valencia, ni els propietaris, ni ningú sembla que puguen evitar que es convertisca ben prompte en un muntó de pedres, si no succeix alguna cosa quasi miraculosa que ho evite.