dimarts, 20 de juny de 2017

Homenatge a Arcadi España

Amb el club de lectura de Carcaixent, a Rafelguaraf
Xarrada a la biblioteca de Carcaixent
L'any passat vaig posar aquesta entrada, amb motiu de la tràgica mort d'Arcadi España. Aquesta mateixa vesprada va a tenir lloc a la Biblioteca pública municipal de Carcaixent un homenatge que se li farà. I per això és que vull recordar que l'any passat per aquestes dates va ser tràgica per a Carcaixent. D’una banda l’incendi que va cremar vora el 85% de la muntanya, i, d’una altra, la mort d’Arcadi España. Un home cultíssim, que sempre que parlaves amb ell t'adonaves que més que menys sabia de tot, i que precisament per això és que era d’alguna forma com la memòria viva de Carcaixent. Recentment havíem estat xarrant a ma casa de Rafelguaraf per qüestions de llibres. I fins i tot el passat dimecres vaig parlar amb ell en un acte del club de lectura en què es parlava d'un llibre editat per Edicions 96, Marc Granell recitable. Impossible imaginar en aquells moments que ja no el tornaríem a veure.
Hom diu que ningú és imprescindible en aquest món, però de tant en tant n’hi ha persones excepcionals que s’aproximen a eixa "imprescindibilitat", i aquest em sembla que era el cas d’Arcadi España. Sit tibi terra levis.
Per tot això és que aniré a l'homenatge que l'Ajuntament de Carcaixent li farà, em sembla que posant el seu nom a la sala on es fan actes culturals diversos de la biblioteca, un dels llocs on era més fàcil trobar Arcadi.
 
A Berfull, amb el club de lectura de Carcaixent
De tertúlia a casa de Pasqual Adrià

dissabte, 17 de juny de 2017

Societat del benestar



Durant els passats dies 9, 10 i 11 de juny ha tingut lloc a Carcaixent la II Fira Modernista. Enguany he vist moltes més coses que l'any passat. I la veritat és que m'ha agradat en línies generals tot el que he vist. Sobretot un fet important: la col·laboració de moltes persones. I em pregunte per la continuïtat de la fira. Perquè, açò continuarà fent-se més anys? Molts anys? No ho sé. Però bé està que es facen coses per buscar alternatives al fracàs de l'agricultura citrícola. Per cert, crec que l'èxit de l'esdeveniment es podrà fer a partir de les visites de gent forastera, d'altres pobles i comarques, cosa que no sé com es calcula.
En canvi una cosa que no m'ha agradat, com sol passar sovint, són algunes crítiques. Sé que hi ha qui critica per criticar. No és el meu cas. La qüestió per a alguns és sempre trobar defectes al que fan els altres, encara que estos crítics siguen incapaços de fer mai res de res, només criticar còmodament asseguts en la terrassa d'un bar. És allò de la crítica fàcil, destructiva. Però a esta gent no cal fer-los cas. Perquè el fet vertaderament important, a parer meu, és l'esforç de les persones que de bona fe i amb la millor intenció proven de cercar noves eixides per al conjunt de la societat. Perquè els carcaixentins i les carcaixentines tinguen un futur digne, treballant d'una manera o altra, en el que siga. Encara que de moment els beneficis més immediats són per al sector dels bars, restaurants i algunes botigues, etc.
Per la meua part vull comentar no una crítica, sinó una cosa anecdòtica. I és que he vist poques persones (els podria comptar amb els dits de la mà) que s'hagen vestit de classe obrera baixa. Vull dir, quasi tothom a qui he vist anaven abillats de senyorets amb bona cosa de fanecades, o com a mínim classe mitjana. Quan la realitat, supose que en aquells temps és que no moltes famílies carcaixentines podrien anar vestides així, tan mudats i això. Segurament és perquè, conscientment o inconscient, tots volem aconseguir allò que es diu la societat del benestar, i, tot i que siga només en una mena de representació teatral... Ara em ve a la memòria una frase d'un antic company de treball del camp, deia que "no val la pena ser pobre per cap de gallet" amb referència a algú que li havia tocat un paper de pobre en una obra teatral.
En fi, que dic tot açò sense mala fel ni ànim de molestar a ningú. Així que l'any vinent igual em pose jo mateix una brusa i uns pantalons apedaçats de jornaler o collidor, que és el que jo mateix he sigut i sóc, un collidor de paraules i històries encara que no interessen a ningú.


diumenge, 4 de juny de 2017

II Fira Modernista a Carcaixent


Un any més vos recomane visitar la Fira Modernista de Carcaixent en la seua segona edició. De segur que trobareu motius ben interessants per gaudir d'un bon cap de setmana. Ací en teniu un breu resum amb les dades de contacte.


diumenge, 28 de maig de 2017

Moltes gràcies, Llutxent!



El passat divendres, dia 26 de maig, vaig tenir el gran plaer d’estar al poble de Llutxent. Més en concret al claustre del convent del Corpus Christi, al Montsant, on presentàrem Terra de frontera. Doncs bé, pel que fa a la quantitat d'assistents a l'acte he de dir que va ser molt positiu. Supose que vindrien al voltant d’una cinquantena de persones en total. De fet, al mitjan matí n’hi havia apuntades unes quaranta per al sopar posterior que va servir el Bar Piscina.



Vull agrair des d’ací als amics Paco Segarra i Yolanda Tudela que ens facilitaren el contacte amb l’Alcalde de Llutxent, Pep Estornell, a qui igualment done les gràcies, així com a la regidora de Cultura, Amparo Blas. I com és natural, també a totes les persones que vingueren. I, com no, a l’actor Josep Valero, de CRIT companyia de teatre, que va fer una magnífica representació d’un monòleg que jo mateix havia preparat per a l’acte.
Valero va interpretar un frare dominic del convent, que fa uns comentaris després que se n’hagen anat els investigadors que estan intentant esclarir el misteri de la novel·la. Finalitzada la seua intervenció, gaudírem d'unes explicacions "magistrals" per part d'un llutxentí il·lustre, que ens informà sobre diversos aspectes de l'església i les obres de rehabilitació que s'han fet, etc. I, finalment, al sopar, gaudírem de la companyia de moltes de les persones que havien vingut.



A més a més, vull deixar constància que em vaig alegrar molt del que vaig veure quant a la rehabilitació del convent, així com d’altres notícies positives que em comentaren tant la regidora de Cultura, l’alcalde i altres amics llutxentins pel que fa a la recuperació del seu patrimoni històric i artístic local. Recuperació del patrimoni que no solament ha d’alegrar els llutxentins i llutxentines, sinó a tots els valencians i valencianes en general.
Ja m’agradaria a mi que a Rafelguaraf, per posar un exemple el cas malaurat de Berfull, que estiguera en condicions semblants a les que vaig veure a Llutxent. Mare de Déu, quina diferència!

Només per apuntar-vos tres coses a veure, vos pose ací unes imatges que he agafat per internet.

Convent dominicà del Corpus Christi

Castell-Palau de la baronia de Llutxent

Castell musulmà de Xiu, a Llutxent


dimecres, 17 de maig de 2017

Una proposta per al 26 de maig


Josep Valero, actor de CRIT companyia de teatre

Quan arriba el bon temps sembla que a tothom ens agrada participar més en actes esportius, lúdics, d'esplai... hedonistes fins i tot. I això es nota, entre altres coses, en un augment d'activitats de tot tipus pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats.
Doncs bé, ara vos vull fer una proposta concreta per a l'últim cap de setmana del mes de maig. Si sou amics de la lectura, del teatre, del patrimoni històric ...de la cultura en general, estic segur que vos agradarà vindre a la presentació d'un llibre. Però no es tracta d'una presentació d'aquelles clàssiques, potser un tant avorrides de vegades. Perquè en aquesta presentació hi haurà també un acte teatralitzat, una visita a l'església d'un antic monestir, i un sopar a un dels pobles més bonics i interessants de la Vall d'Albaida i del País Valencià.
En efecte. El proper divendres 26 de maig tindré el plaer de presentar la meua novel·la TERRA DE FRONTERA, publicada per Edicions 96. Això serà a les 20,00 h. i tindrà lloc al claustre de l'antic monestir del Corpus Christi de Llutxent. L'acte consistirà en la intervenció de Pep Estornell, Alcalde de Llutxent, de Vicent Sanxis, autor, i de Josep Valero, actor de la companyia de teatre CRIT, que interpretarà un monòleg a partir d'un text que jo mateix vaig preparar per a l'ocasió.

Claustre del monestir
Monestir del Corpus Christi, a Llutxent
I, com deia adés, en acabar l'acte teatralitzat en base a la novel·la, l'ajuntament ha preparat una visita a l'església del monestir, i després, cap a les 21,30 h., hi haurà allí mateix un sopar a càrrec del Bar Piscina. De manera que ja ho sabeu. Si vos abelleix podeu vindre a la presentació, veure l'acte teatralitzat, veure l'església del convent i gaudir del sopar... o només alguna d'aquestes coses anunciades.
Si esteu interessats en el sopar, contacteu amb la Tourist Info de Llutxent en horari de 9 a 14 hores, al telèfon 96 229 43 86. En tot cas, ací vos pose unes fotos de Josep Valero, del monestir i el claustre del Corpus Christi i un cartell anunciador de l'acte.


dimecres, 19 d’abril de 2017

Divendres dia 28, a Carcaixent



El pròxim divendres dia 28 d'abril, a les 19,00 h., tindré el plaer de presentar la meua darrera novel·la publicada, Terra de frontera, a la biblioteca municipal de Carcaixent. Encara que no aparega en el fullet d'actes culturals publicat per l'ajuntament, cal dir que intervindrà també Aigües Vives Pérez Piquer, que farà uns comentaris sobre l'obra, i finalment jo mateix que com de costum vos passaré unes imatges per fer més entretingut l'acte.


Naturalment, esteu totes i tots convidats a l'acte.

dissabte, 18 de març de 2017

En 21 anys, 20 llibres

En 21 anys, 20 llibres. Això fa 31,5 centímetres: dimensió física del total de les meues obres publicades (amb 2ª i 3ª edició)

Sabeu la frase aquella que diu que en la vida cal fer tres coses per ser feliç: plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. Bé, ara no entraré a dir el meu parer sobre si la frase em sembla més o menys afortunada, perquè de frases d’aquestes n’hi ha de tots els colors i en sentits contradictoris.
De totes formes puc dir que jo ja he complit amb escreix. De fills en tinc dos, o siga, xic i xica, dels quals estic ben orgullós i de fet són la meua millor obra, a mitges amb la meua senyora, és clar. D'arbres no sé quants n'hauré plantat, perquè quan treballava al camp vaig participar moltes vegades en fer noves plantacions, de manera que potser passarà d'alguns centenars. I, finalment, quant a llibres, la realitat és que des de 1995 fins 2016 han passat 21 anys. Cosa que s’ha traduït per a mi en un total de 20 llibres. Vull dir, que tinc publicats un total de vint obres en format de llibre.
Sí. Ja sé que més val qualitat que quantitat. Completament d'acord. Però em permetreu que, no obstant això, estiga “moderadament” satisfet del conjunt de la meua modesta aportació al món de les lletres valencianes. Són tots els que veieu en la foto. Però... si tot va bé, en el termini d’un parell d’anys hi ha prevists que apareguen publicats altres dos més, una novel·la i un llibre d'història.

diumenge, 5 de març de 2017

El portal de Berfull


La primera referència documental de Berfull és del segle XIV, en el privilegi de 31 de març de 1348, pel qual el rei Pere el Cerimoniós atorgava a Jaume d'Esplugues, senyor de la Pobla Llarga "i de totes les altres alqueries i masades de la dita senyoria" que estaven exemptes de pagar el dret del morabatí.
En l'aspecte eclesiàstic pertanyia a l'Énova fins que entre 1534-1574 passà a Rafelguaraf en constituir-se esta com una parròquia de moriscos o cristians nous pertanyent a la fillola de Xàtiva. La seua ermita o església va estar dedicada a Sant Antoni de Pàdua, als Sants de la Pedra, i a la Puríssima Concepció.
Berfull, amb 20 focs, quedà totalment despoblat el 1609 al ser expulsats tots els seus habitants moriscos. El 1649 va ser construïda una almàssera i foren reedificades la Casa de la Senyoria i la resta del poblat. Fou municipi independent fins el 1846 en què va ser agregat al de Rafelguaraf.
Va ser propietat, entre altres, de la família Dassió, alguns membres de la qual ocuparen importants càrrecs (jurats, justícies, síndics, etc.) a la ciutat de València, i un d'ells va ser governador de Xàtiva en vespres de l'incendi de la ciutat el 1707. El seu valor és molt més històric que artístic, si bé cal destacar l'arc adovellat.


Esta setmana passada, tot i no tenir obligació, l'Ajuntament de Rafelguaraf ha hagut d'actuar per via d'urgència per tapiar el portal d'accés i, així, evitar el seu enfonsament. I això ha vingut motivat, a més, perquè darrerament hi ha visites de persones que entren a veure les ruïnes, cosa molt perillosa i absolutament desaconsellable; de manera que si algú de vosaltres s'hi apropeu, per favor, no entreu dins.
Pel que es veu ni el Consell de la Generalitat Valencia, ni els propietaris, ni ningú sembla que puguen evitar que es convertisca ben prompte en un muntó de pedres, si no succeix alguna cosa quasi miraculosa que ho evite.


diumenge, 12 de febrer de 2017

XIII Trobada d'escriptors/es de la Ribera del Xúquer


Des de l'any 2005 i gràcies a la iniciativa d'un dels millors i més reeixits escriptors valencians, Josep Lozano, que ve celebrant-se cada any una Trobada d'escriptors i escriptores de la Ribera del Xúquer; i cal dir que la trobada és itinerant, o siga, que té o tindrà lloc a qualsevol dels pobles i ciutats de la comarca.
Pel que a mi respecta vaig participar per primera ocasió en la II trobada, que va tindre lloc a Benifaió l'any 2006, el mateix en què vaig crear el meu blog i precisament per aquestes mateixes dates. Després, per motius de força major, he estat molts anys sense participar. Però enguany he tornat a anar, en concret a la que fa XIII de les trobades, que si no vaig errat és la segona que té lloc a Alginet, poble de Lozano.
Com ve sent costum d'uns anys ençà la trobada va començar a les 10,30 h. a l'Ajuntament d'Alginet, on els participants varen ser rebuts pel senyor alcalde i el regidor de cultura. Tot seguit s’inicià un recorregut, en què el cronista oficial de la població explicà les últimes actuacions realitzades a l'exterior de l'edifici consistorial, construït sobre l'antiga alqueria andalusina d'Aljannat. Després visitaren l'església de Sant Antoni Abat, del segle XVII. I a continuació es dirigiren a la Casa de la Cultura, passant pel Mercat, on els autors assistents a la trobada pogueren signar els exemplars de les seues obres amb què compta la Biblioteca Municipal. Acte seguit anaren a l'antic escorxador, actual Llar dels Jubilats, edifici modernista de 1905. Des de l'escorxador es dirigiren a l'avinguda dels Reis Catòlics per visitar el monument al Llaurador. I des d'allí anaren a l'hort de Feliu per veure les instal·lacions del Museu Valencià d'Història Natural.
Finalment la trobada acabà al restaurant San Patricio, on tingué lloc el dinar de cloenda de la Trobada, al final de la qual hi hagué repartiment d'algunes publicacions per part de la fundació Bromera i alguns altres obsequis. En un dels pocs i breus parlaments, l'alma mater de les trobades, Josep Lozano, anuncià que la XIV trobada tindrà lloc a Carlet, i em va avançar que l'altre any (2019) podríem fer-la a Carcaixent. I per això és que a partir d'ara i ací anime totes i tots els escriptors carcaixentins, així com demane la col·laboració de l'Ajuntament de Carcaixent per la que, espere que siga, XV Trobada d'escriptors i escriptores de la Ribera del Xúquer.

dijous, 26 de gener de 2017

Imperfeccions del sistema


Foto de El País de 26-1-2017

Vos recomane que llegiu la notícia que publica El País en l'edició d'avui 26 de gener de 2017. Es titula ¿Por qué Trump es presidente si Clinton le ganó por tres millones de votos? Ironías del sistema estadounidense de votos por delegados. L'autor és Erik Baum, Doctor en Periodisme i Professor de Suffolk University Madrid Campus.
Heus ací una de les imperfeccions del sistema democràtic. A l'igual que a l'estat espanyol no valen igual els vots dels ciutadans/es en funció d'unes i altres circumscripcions (atenent els vots que calen per obtenir un escó), o bé el tema del 5% o el 3% al País Valencià, als Estats Units no val igual el vot de tots els ciutadans, segons en quins estats ixen proporcionalment més afavorits o tenen més força, per dir-ho d'alguna manera. Com ha sigut el cas en aquestes darreres eleccions en què Trump ha guanyat amb menys vots que la seua oponent, Hillary Clinton. Certament la democràcia em sembla que és el millor, o el menys dolent, dels sistemes... però perfectible a tot arreu. Què us sembla?

dijous, 19 de gener de 2017

Un homenatge merescut




Vicent Pascual i Granell, a hores d'ara poblatà de residència (i, per tant, de la subcomarca de Castelló i les Énoves), rebrà demà un homenatge merescut per part de la Universitat de València. Doncs bé, a pesar del mal temps espere estar present en l'acte al Paranimf de la Universitat. En veritat que crec que és molt merescuda aquesta medalla, i jo, que intente ser una persona agraïda, li dec molt a Vicent per a ser hui en dia el que sóc: un aprenent d'escriptor. I això pels seus bons consells i suggeriments que sempre ha tingut a bé de fer-me. ENHORABONA A UN GRAN MESTRE DE MESTRES!

dimarts, 13 de desembre de 2016

Grup de lectura el Micalet parla de llibres























Demà, dia 14 de desembre, tindré el plaer d'estar amb el Grup de lectura el Micalet parla de llibres per tractar sobre la meua novel·la Cendres de Ternils. I per això és que, com solc fer, repasse un poc algunes notes i rememore aspectes sobre l'obra de què vaig a parlar. I heus ací que en aquesta ocasió me n'adone que potser no he destacat, tant com s'ho mereix, el Pròleg que figura a l'inici i que és obra del mestre i amic Vicent Pascual, expert en educació plurilingüe i ensenyament de llengües, entre moltes altres coses. Realment a mi em sembla magnífic. Això que dius aquesta persona té el do de l'expressió escrita més correcta i adequada, que denota que ha comprés perfectament de què tracta i què pretén l'obra. Tant que jo diria: millor i més ben dit... impossible. Per això és que ara i ací em sembla oportú reproduir-lo íntegrament, alhora que li agraïsc una vegada més a Vicent la seua amistat i les seues ensenyances i bons consells.

"Potser tu, amable lectora o lector que tens aquest llibre a les mans, quan has observat atentament la nostra realitat actual no pots haver deixat d'advertir el desconeixement flagrant que tenen les generacions més joves del nostre passat històric més recent, ni la deriva conservadora de la nostra societat, ni el menfotisme general envers la corrupció dels polítics, ni l'ambigüitat respecte a la nostra llengua, ni l'ambient cultural esquifit -amb les honrosíssimes excepcions de rigor- que presenten els nostres pobles, viles i ciutats.
I quan t'has preguntat per les causes d'aquesta situació, potser hages arribat a la conclusió que les persones som producte de la nostra història i que, per tant, caldria buscar-les en els esdeveniments i circumstàncies que van marcar bona part del segle XX a Espanya i al País Valencià: la guerra civil, la dictadura i una tímida transició que de cap manera va fer trontollar les estructures de poder econòmic, polític i ideològic de l'Espanya franquista.
Doncs bé, si és aquest el teu cas, no deixes de banda aquest llibre: llig-lo atentament i hi trobaràs, en una prosa elegant, en un llenguatge genuí i amb un sentit de l'humor molt valencià en la superfície però puntejat per càrregues de profunditat en cada capítol, la història d'uns anys que han modelat la societat que ara patim.
Com en un conjur, veuràs com pren vida un poble que ja no existeix. Observaràs com intenta sobreviure un poble atemorit durant els anys durs de la dictadura, amb una classe treballadora explotada econòmicament i reprimida ideològicament, on se censura qualsevol manifestació ideològica que no siga la del règim i s'aniquila qualsevol consciència lingüística i cultural pròpies, i on les úniques manifestacions populars permeses són els rituals socials reelaborats dins un marc ranci, conservador i acrític, que és el que agrada a les noves autoritats polítiques i socials.
També hi trobaràs les primeres passes democràtiques durant la Transició, i la debilitat dels seus plantejaments, provocats per la nul·la educació política i el baix nivell cultural, conseqüència directa dels anys foscos de la dictadura, la pressió dels poders fàctics i la por, una por que l'arribada de la democràcia no va esborrar mai del tot del cor dels ternilencs.
Potser quan estigues arribant al final -o potser molt abans-, t'adones que no estàs llegint la història de Ternils sinó la del teu País Valencià, i quan la riuada del Xúquer faça desaparéixer el conjur i de Ternils ja només en queden les cendres, potser tragues per al País Valencià les doloroses conclusions que Vicent Sanchis trau per a Ternils: que un poble que abandona les seues arrels i el seu patrimoni lingüístic i cultural, que no és capaç de lluitar contra l'opressió dels poderosos i que no és capaç de construir un projecte polític comú no té capacitat per a sobreviure i està destinat a diluir-se, com Ternils, en els pobles del costat."
 
Sant Roc de Ternils, el dia de la presentació de la novel·la (14 de juny de 2012)